dijous, 19 d’agost de 2004

MONT PERDUT, AZTAZÚ OCCIDENTAL I TAILLÓN

11-16 Agost de 2004

Sense cap mena de dubte una de les millors sortides a muntanya. Tant pel recorregut, com per la innocència i la naturalitat amb la que ho vam fer. I aquests ratlles les escric gairebé sis anys després.

primera part

- Aparcament Ordesa
- Refugi de Góriz (tenda)
- Mont Perdut
- Coll del cilindre-llac de tucarroya (bivac)
- Aztazú occidental
- Vall de Pineta




No tenim gaires dies de festa, així que planegem una sortida que permeti als germans Guti tornar a casa havent fet una bona ruta i combinar-ho amb l'arribada d'en Jordi. En Marc i jo que tenim algun dia més, ajuntarem les dues sortides. La primera i amb dos cotxes disponibles, és pujar el Mont Perdut des d'Ordesa, baixar per la cara nord, dormir a Tucarroya, fer alguna sortida per allà i baixar a Pineta on tenim l'altre cotxe. La idea és fer-ho tot amb bivac. El primer al refugi de Góriz.

Arribem allà després de disfrutar d'un dia i d'unes vistes esplèndides. Pugem el canyó d'Ordesa amb un cel blau radiant. Jo ja havia fet un tram bastants anys abans, però no havíem arribat a la cascada de la "cola de caballo", per aquella època la meva fita. Ho havíem fet amb els tiets de Moià i els pares, amb els famosos "préssecs". Aquest cop si que arribem a la cascada, en passem i ens enfilem amunt per les clavijes. El tram no és que sigui complicat, però anem molt carregats i ens sembla emocionant. Portem els sacs de dormir, les fundes de bivac, menjar i fogonet i fins i tot un coixí m'he endut jo!!!

  

Passem la tarda i esperem que es pongui el sol envoltats de marmotes. Quina tranquil.litat i quina joventut. Ja en vam ser conscients mentre hi érem però ara encara en sóc més. Mentre tothom comença a plantar les tendes per passar la nit, o ja s'esmunyen dins el refugi, nosaltres, el valents, bivac. De fet si ho haguéssim sabut que es podia plantar tenda a la nit em sembla que ho hauríem fet. Ens llevem l'endemà al matí amb el típic coll sec d'haver fet bivac. Recollim els trastos i ben carregats comencem a pujar amunt amb les primeres llums del dia. Quan arribem al llac gelat trobem una parella que ja s'hi estat banyant, quins valents!!! Enfilem el camí de la tartera final, passem la trista famosa "escupidera" i ens plantem al cim amb un dia radiant. Contemplem els cims del nostre voltant, la Munia es distingeix fàcilment, també ens mirem el llac de Tucarroya, la bretxa i el refugi, el nostre pròxim destí.

 


Mengem una mica i ben contents cap avall. Un cop al llac gelat, enfilem cap al coll del cilindre i passem a la cara nord. Anem baixant per tarteres, ens fiquem una mica al glaciar i quedem bocabadats. Encara es poden veure forces esquerdes i algun indici de serac, per bé que el glaciar superior i l'inferior ja han quedat deslligats. Després de quatre salts per sortir del glaciar, ens dirigim a la canal que ens ha de baixar fins a les morrenes. Trobem una corda i tot i que no es bo fiar-se de cordes deixades a la muntanya, ens ajudem una mica d'ella per baixar aquest tram d'uns 10 metres.





Un cop a baix triguem una bona estona fins arribar al peu del llac. Les morrenes són una mica caòtiques i després de pujar i baixar uns quants cops toquem l'aigua. Veiem que el refugi de Tucarroya està molt concorregut. Nosaltres ja ens va bé tornar a fer bivac, així que busquem algun lloc resguardat. Trobem un petit bivac de pedra. Tenim tota la tarda, així que, fill de paleta i estudiant d'arquitectura que s'ha de fer? Doncs continuar el bivac i aixecar una bona paret de pedra que ens pari el vent. Ens entretenim a fer-hi entrada i tot. Al final queda prou bé. Tinc curiositat per retornar-hi al cap dels anys, per veure quin ús ha tingut o com s'ha conservat.


Passem millor nit, sense dubte la nostra edificació hi ha tingut a veure. Ens llevem d'hora i ens dirigim cap als pics d'Aztazú. La intenció és fer-los tots dos, però ens adonem que ens hem equivocat de coll massa tard. No som al corredor "swan" per on pots pujar a l'occidental o a l'oriental, sinó que som al coll que dóna directament a Gavernie. Aquí la cosa s'estreta i comença una cresta que es va afilant. Arribem al cim de l'Aztazú Occidental, però no ens veiem capaços d'anar a l'oriental. Des de dalt la baixada al coll no la veiem clara, així que desistim. Igualment ja en tenim un. D'aquí baixem avall fins a Pineta. Baixada infernal...amb una calor de mil dimonis, sobretot el tram final, doncs l'aparcament de Pineta deu estar a uns 1200 metres i allà la calor pica de valent. Recollim un cotxe i ens disposem a tornar a Torla a recollir l'altre, no sense abans algunes peripècies amb la gasolina...ai en Guti!!!


Aquí acaba la primera part. Els germans Guti tornen a Roda. En Marc i jo en quedem i s'hi afegeix en Jordi. L'han portat el seu germà i el seu pare. Volem anar a fer el Taillón, bé i de passada tot el tour de France. Pugem amb els cotxes tots els colls coneguts. Fem parada a tots i aprofitem per pujar amb telefèric al Midi de Bigorre. Bonica i estratègica muntanya, amb observatori inclòs. Molt turístic però molt bonic. D'aquí, després de 200 revolts més, arribem a Gavernie. Admirable la paret que tenim davant nostra. S'enfila dels 1500 fins a més de 3000. Per no deixar de fer corbes, continuem amunt fins al coll de tentes. Aquí fem parada i fonda. En Marc i jo volem dormir en tenda, però en Jordi no hi cap. Creiem que és just, després de dos bivacs, que sigui en Jordi qui el faci aquest cop...

De totes maneres es torcen els esdeveniments. No era festa major els llums que veiem a l'horitzó poc després de la posta del sol. Era tempesta!!! Aguantem 10 minuts dins la tenda. En Jordi el mateix fent vivac. Tots cap dins al cotxe i aigua i pedra i llamps i trons...No passem la millor nit. El piolet a la cara, les motxilles, tot dins el cotxe. No s'hi cap. Al matí en Marc es lleva amb mal de cap i en Jordi poc motivat. M'ensumo que pujaré sol al Taillón. Sortim tots tres i arribem al refugi de Serradets. En Marc diu que para, que no es troba bé. Seguim en Jordi i jo. Un cop passem la bretxa de Rolando, cauen gotes. En Jordi em mira i em diu que recula...jo amb el cor encongit li dic que ja l'acompanyo. Tornem a travessar la Bretxa i al costa de Serradets fa sol. Que carai, jo torno amunt. Allò són quatre gotes de condensació, que la boira deixa caure en xocar contra es murs de la Bretxa. No puc convèncer en Jordi que no pensa el mateix. Bé, li dic que ja pujaré corrent. Surto de la Bretxa i en menys de mitja hora ja sóc dalt. Em fan la pitjor foto de muntanya de la meva vida. Semblo una ceba clavada a l'hort...

Que hi farem...
Francesc, Edu, Marc, Jordi i Samuel