PIC DE GALLINASA

L'home és un animal de costums i malgrat semblar imprevisible, acaba repetint patrons. Fa sis anys per tot Sants vam acabar a la zona de Batère, pujant el Puig Estella. La Nora tenia dos anys i mig i la Sira a punt de fer-ne 4. Feia un dia fred i ventós, de fet l'endemà va acabar nevant, deixant una bona enfarinada a tot el Canigó. Aquest any després de rumiar diferents opcions, he recordat que teniem pendent puajr el Pic Gallinàs o Gallinasa a l'est del Canigó, així que marxem divendres tard a fer nit just a sota. És llavors quan me n'adono que fa sis anys ja vam passar per Corsavy. Aquest blog té també una funció de diari personal, però alhora públic, tant per qui n'aprofita idees per les seves sortides com per qui troba planet la lectura, com jo la puc trobar en altres blogs familiars.

Passem una nit solitària i tranquil.la, amb el cant de fons dels mussols. Ens llevem havent descansat bé i movem la furgoneta fins al punt de sortida, un parell de quilòmetres més a l'oest. Ja hi ha tres cotxe a l'aparcament, un francès, un de Celrà i un de Vic. Ara n'hi afegim un quart. Sortim per camí conegut direcció al coll de la Cirera. El dia s'ha aixecat tapat, però no s'espera pluja. Anem pujant per camí fresat fins que ens plantem davant la tartera de blocs de granit que baixa de les últimes estibacions est del Canigó. Seguim remuntant, flanquegem penjats pel costat sud i arribem a un petit collet on parem a esmorzar. Encara ens queda una pujada de gairebé 400 positius i millor no arribar amb la panxa buida. La Nora s'ha fixat pujant amb els prats on pasturen els cavalls més al sud, diu que podríem baixar per allà...

Com que el dia és fredot, no ens hi encantem, i seguim pujant, quan veiem la silueta de dos excursionistes que han sortit una mica abans que nosaltres. Arribem a dalt de la carena i anem a fer el cim de Cincreus, que té la gràcia que és el primer 2000 del Pirineu venint de la Mediterrània. Mirem alt per alt si és factible baixar per aquí, directe als prats verds. No ens acostem fins a la punta però sembla que per bosc s'hi pot arribar. Girem cua i seguim camí amunt fins que just sota el cim ens creuem amb una parella molt trempada dels catons de Girona. Ara ja només ens queda l'última remuntada i ja som a dalt. Bon mirador del massís del Canigó, però sobretot del Cap de Creus, la plana empordanesa i la de Perpinyà. Avui amb el dia grisós no llueix com ho faria amb sol, però també estalviem el barret. Ens abriguem, mengem una mica més i ens resguardem a la petita cabana de pedra. En portem +1000 de positius. Miro el mapa i em sembla que la idea de la Nora és factible, però baixem més del compte per agafar el GR tour del Canigó i després haurem de remuntar. A cop d'ull m'ha semblat que no pas gaire...ja ens ho trobarem.

Baixem a bon ritme i tornem a passar pel Cincreus. Ara seguim direcció est a buscar la carena per veure si baixa camí. Trobem restes de camí i de fites. De fet és una baixada bastant natural, i francament, un itinerari més clar a l'hivern per pujar aquest cim amb esquís. Anem baixant i ens fiquem en un bosc esclarissat, que entre prats, ginebers i pins ens fan omplir la bossa de rovellons. Comença la Sira que tot ho veu, la Gemma n'arreplega quatre o cinc de cop i després ja acabem de fer una bona bossada, de rovellons que no són pas de la primera florida. Una mica més avall passem per un petit abeurador natural del bestiar i per prats verds a través, baixen corrent la Sira i la Nora com la Heidi. Nosaltres anem baixant xino-xano. Fins aquí la tornada ha estat molt còmode i ràpida. Ara toca enganxar el GR, que no costa pas, però que per una fageda espessa ens davalla muntanya avall, avall, fins a 1070 metres! Tocarà una bona remuntada de +400 rodons per recuperar el cotxe.

No és gaire d'hora, fa pinta que farem un dinar-berenar. Aquí toca posar marxes curtes, i amb constància, paciència i també soledat, anem remuntant el camí, uns 5 km addicionals, fins a arribar a la furgoneta, després de gairebé 16 km i poc més de +1400 positius. Ha sortit una ruta llarga i amb bon desnivell. De fet els últims 400 les nenes ens han apretat més a nosaltres que a l'inrevés. Toca un bon plat d'espaguettis amb carn picada, formatge i salsa tomàquet a dojo!

Tot i que és tard, encara queda una mica de tarda per pujar altre cop fins a la mina a buscar ferro i aigua per rentar els plats, per després baixar per pista cap a Valmanya. Com que rentem plats mentre conduïm, seguim baixant fins a Vinçà i d'allà finalment anem a dormir al priorat de Marcèvol, bonica construcció amb una portalada de marbre rosa com la de Sellabona. Crèpes i pel.lícula per sopar, abans d'una nit plàcida i un xic ventosa.

L'endemà ens acostem a Casteil, al parc d'animals que hi ha. Moltes vegades havíem dit d'anar-hi però no ho havíem fet mai. Avui que el dia no convida a caminar muntanya amunt ho farem per dins el parc, bastant costerut per cert. Tenen forces animals, tot i que les instal.lacions són molt antigues. Un parc d'animals té uns costos de manteniment que difícilment es poden solucionar amb les entrades de visitants que tenen, a no sé que siguis Sigean o el zoo d'alguna ciutat. Avui diumenge per aquest parc no han passat més que 3 famílies...

 Sira, Nora, Gemma i Samuel

PYRAMIDE DE LHÉRBES

Mai abans havia caminat per aquesta vall que hem triat, prop de Merens les Vals. Sí que hi havia baixat esquiant fa 10 anys, en una volta al Pedourres molt interessant, especialment aquell any que s'hi va acumular amb ganes. Avui però, aprofitant els colors de tardor, busco un cim a la carena que ens permeti fer una de les últimes caminades de tardor abans la neu no cobreixi aquests racons. Mirant mapes em fixo amb el nom de la Pyramide de l'Hérbes, un nom que no es veu gaire al Pirineu, perquè tenim molts Pics, Picas, Cims, Caps, Serrats, però de Pyramides poques.

Hi puguem dissabte a dormir amb la furgoneta, estirem una mica les cames i llegim els rètols que avisen d'ossos, abans no n'hi hava ni de rètols ni d'ossos. Anem a dormir d'hora, com ja es costum amb la panxa plena de crèpes. Dormir sols i molt bé i l'endemà al matí ens abriguem bé, doncs fa fred, és cara nord, i fins ben bé mitja excursió no ens tocarà el sol.

Sortim a tres de nou comptant que no serà curta. Anem pujant per un camí empedrat de grans lloses, molt bonic, que entra a la fageda que ja té els colors de tardor. Seguim amunt fins que travessem el pont de pedra, amb grans llastres i ara passem a la banda soleia. Anem parlant, explicant històries, inventant contes de l'ós, de la família fruita (la maduixa, la taronja, el naviu i el bolet tòxic) i així arribem al primer llac. Seguim amunt i quan som al segon llac, que igualment hauríem visitat de baixada, ens en donem compte que ens hem passat el trencant del GR-10, just a la pala allavosa de brucs. El rètol de fet estava trencat. Reculem 10 minuts i enfilem per bones zetes en pujada per entrar a la vall penjada. Aquesta seria una molt bona vall per esquiar, sinó fos perquè aquesta primera pala està molt exposada a l'hivern. Ja hi vam trobar allaus fa 10 anys, però la pendent sense ancoratges, contínua i exposada al sol la fa propensa a bons allaus inclús de fons. Seguim caminant amunt i ara per antigues morrenes de glaciars anem flanquejant direcció al coll.

L'últim flanqueig una mica penjat et deixa al coll i marxem direcció oest al punt més alt, doncs tot i que el mapa sembla que el cim sigui just a tocar el coll, és més alt aquesta "piràmide d'herba" que hi ha a l'oest. Hi conicidim amb quatre francesos i aprofitem per menjar. Han set poc menys de 7 km i +1000 fins aquí, comptant que hem passat pel llac. Resseguim les muntanyes que coneixem i m'invento mil i un recorreguts per fer amb esquís i a peu. Amb la panxa plena i abans no entri el canvi de temps, anem baixant, doncs també volem parar al refugi.

Ara són les nenes que ens expliquen les seves històries i com qui no vol la cosa ens plantem a la vall dels cavalls, dels cavalls negres. N'hi ha un que es banya fins la panxa, mentre que d'altres són prou mansos. Tenim al cap el dinar que farem, així que toca espavilar-se. Parem però abans al refugi, bons records d'aquella excursió de fa 10 anys, 9 mesos abans que nasqués la Sira.

Tirem una foto per comparar la neu que hi havia aquell any, ben bé 2 metres. En aquella ocasió, en Jow i en Russi no van tenir cap problema per seure a la teulada. Avui ens hi hem enfilat per darrera amb les nenes i ha costat més (https://relatsdemuntanya.blogspot.com/2015/03/pic-de-pedourres-i-pic-des-trois.html) . D'anys de molta neu sempre n'hi ha hagut. També el 2018 va ser un any extraordinari...per exemple el refugi d'en Beys per l'abril estava colgat per entre 3 i 4 metres de neu. Així que no perdem l'esperança que de neu n'hi ha hagut i n'hi haurà!

Baixada final pel marge contrari pel que hem pujat, per una fageda molsuda, amb el riu al cosat ben bonica, entre això i el xip-xap de les turberes ja tenim les nenes distretes. Arribem a la furgo després de 6 hores i poc més de 13 km. Bona jornada de muntanya que es mereix un bon dinar, espaguettis a dojo amb salsa tomàquet i alfabraga amb unes bones llonses de porc. Bon profit i fins la pròxima!.

 Sira, Nora, Gemma i Samuel

SERRA PEDREGOSA

Mira que tenim aprop el Berguedà i en canvi costa anar-hi. La vall del Ter i la del Llobregat, a petita escala, paral.leles com les d'Aragó, dificulten la mobilitat transversal. Han millorat les carreteres però els hàbits costen de canviar. Aquest cap de setmana però canviem d'opinió, ja que en principi volia anar cap a la zona del Canigó, però és lluny i tampoc podem marxar gaire d'hora, així que tirem de proximitat. En ve dinat, amb la panxa plena, marxem amb la furgo amb la intenció de caminar el dissabte a la tarda i una mica diumenge matí, dinant altre cop a casa.

Deixem el cotxe al coll de la pista a Gisclareny i pugem per bon camí fins al cim de Serra Pedregosa, una carena que amaga la coma dels Cortils, plena d'isards. La idea era arribar a l'Aguiló, però la Sira està encara encostipada, així que fins aquí és suficient. Berenem una mica mentre veiem els núvols, la boira i el sol de tarda. Les caminades a la tarda també m'agraden, com diuen els bons fotògrafs, l'"hora dorada". Les llums són tangents i deixen grocs intensos, especialment ara que comença la tardor. Baixem xino xano i ens mirem la vall amagada on pasturen els cavalls, algun dia també hi anirem a treure el nas, es veu tranquil.la. Tornem a la furgo i ens quedem a sopar i dormir. Com altres vegades, sis o set crèpes, de xocolata, de pernil salat amb formatge fos, de sucre i canyella, de sucre i suc de taronja, de pernil dolç i formatge i per rematar un altre de xocolata...la boca encara se'm fa aigua només de pensar-hi. Com que demà no tenim pensat fer la gran caminada, aprofitem també per mirar una peli amb el projector dins la furgo i aquest cop provem l'invent de reclinar la banqueta de tres, perquè quedem enfocats cap amunt. Gran encert! Gairebé sembla l'Imax! Només faltaria que es pogués connectar l'audio del projector amb els altaveus de la furgo (que es deu poder fer) i ja seria la bomba!

L'endemà al matí ens llevem i anem fins al coll de la Balma. Podríem baixar amb cotxe fins al refugi de Gressolet, però això ja ho farem després. Tenim ganes d'estirar les cames per la pista, tot collint un rovelló i tornar pel camí del torrent, una volteta maca i tranquil.la, lluny de les massificacions del Pedraforca. De fet ahir la tarda quan vam passar, encara quedaven potser més de 200 cotxes. No sóc pas partidari de posar tanques a la muntanya ni de regular l'accés...més assenyat seria que la gent guanyés esperit d'aventura i fugís per si sols de les masses. Llavors però hauria de fugir de les masses que fugen de les masses, massa complicat!

 Sira, Nora, Gemma i Samuel