SERRA PEDREGOSA

Mira que tenim aprop el Berguedà i en canvi costa anar-hi. La vall del Ter i la del Llobregat, a petita escala, paral.leles com les d'Aragó, dificulten la mobilitat transversal. Han millorat les carreteres però els hàbits costen de canviar. Aquest cap de setmana però canviem d'opinió, ja que en principi volia anar cap a la zona del Canigó, però és lluny i tampoc podem marxar gaire d'hora, així que tirem de proximitat. En ve dinat, amb la panxa plena, marxem amb la furgo amb la intenció de caminar el dissabte a la tarda i una mica diumenge matí, dinant altre cop a casa.

Deixem el cotxe al coll de la pista a Gisclareny i pugem per bon camí fins al cim de Serra Pedregosa, una carena que amaga la coma dels Cortils, plena d'isards. La idea era arribar a l'Aguiló, però la Sira està encara encostipada, així que fins aquí és suficient. Berenem una mica mentre veiem els núvols, la boira i el sol de tarda. Les caminades a la tarda també m'agraden, com diuen els bons fotògrafs, l'"hora dorada". Les llums són tangents i deixen grocs intensos, especialment ara que comença la tardor. Baixem xino xano i ens mirem la vall amagada on pasturen els cavalls, algun dia també hi anirem a treure el nas, es veu tranquil.la. Tornem a la furgo i ens quedem a sopar i dormir. Com altres vegades, sis o set crèpes, de xocolata, de pernil salat amb formatge fos, de sucre i canyella, de sucre i suc de taronja, de pernil dolç i formatge i per rematar un altre de xocolata...la boca encara se'm fa aigua només de pensar-hi. Com que demà no tenim pensat fer la gran caminada, aprofitem també per mirar una peli amb el projector dins la furgo i aquest cop provem l'invent de reclinar la banqueta de tres, perquè quedem enfocats cap amunt. Gran encert! Gairebé sembla l'Imax! Només faltaria que es pogués connectar l'audio del projector amb els altaveus de la furgo (que es deu poder fer) i ja seria la bomba!

L'endemà al matí ens llevem i anem fins al coll de la Balma. Podríem baixar amb cotxe fins al refugi de Gressolet, però això ja ho farem després. Tenim ganes d'estirar les cames per la pista, tot collint un rovelló i tornar pel camí del torrent, una volteta maca i tranquil.la, lluny de les massificacions del Pedraforca. De fet ahir la tarda quan vam passar, encara quedaven potser més de 200 cotxes. No sóc pas partidari de posar tanques a la muntanya ni de regular l'accés...més assenyat seria que la gent guanyés esperit d'aventura i fugís per si sols de les masses. Llavors però hauria de fugir de les masses que fugen de les masses, massa complicat!

 Sira, Nora, Gemma i Samuel

PICS DE ROSSÓ (CARENA DELS LLOSERS)

Deia la cançó "molt lluny d'aquí a l'altra banda del món, viuen contents els barrufets". A vegades no cal anar a l'altra banda del món, és suficient anar a l'altra banda de la coma d'en Garcia, per trobar-te unes carenes solitàries amb bones vistes i "viure content". No havia pujat mai la Cresta dels Llosers, segons el mapa francès, tot i que hi havia passat moltes vegades per sota i pels dos costats. L'altre dia tot pensant, em va sortir una petita circular per trepitjar aquesta carena, doncs és més una carena que una cresta. No he trobat cap nom al mapa, més enllà dels mapes francesos de l'Estat major de 1820-1866, que anomenen aquesta carena "crete de Rossau", com avui es diu la vall de sota "Rossó". Així que més enllà de les bromes que feiem tot caminant (Pica de Sira 2655, Cim dels Papes 2568 i Pica de la Nora 2618), segurament Pics de Rossó seria millor nom.

Com que diumenge pinta mal temps i dissabte era molt complicat caminar de matí, fem aquesta volta d'uns 7 km i +700 de desnivell a la tarda, aprofitant que el dia encara que ja s'ha escurçat força, permet fer sortides com aquesta. Aparquem ben amunt i començem a caminar gairbé a les quatre de la tarda. Anem pujant xino-xano, no és el mateix caminar al matí o la tarda amb la panxa plena. Arribem al coll, fa un bon sol i un bon dia. Veiem la gentada que hi ha al Pic de Coma d'Or, en comptem una vintena. Nosaltres girem al sud-est i anem a veure l'estany de Coma d'Or, que encara aquest hivern vam travessar amb esquís. D'aquí ens enfilem cap a la carena, per tal d'arribar al primer cim, la cota 2655, pel vessant sud, doncs el nord no és de bon accedir. La idea és seguir carenjant fins que ja davallem cap al Coll de Pimorent, si és que abans no veiem una baixada directe cap a la furgo. Baixem d'aquest primer cim, passem per un cim secundari i baixem al coll. Des d'aquí es veu una bona baixada sud-est fins als plans de baix. Seguim punjant mentre veiem isards a la llunyania fins arribar al cim principal, cota 2618. Aquí sobta veure tanta pissarra escampada...fins i tot petits murs o construccions que ens van pensar que aquesta zona la devien dinamitar durant la segona guerra mundial o abans. Hi ha forces forats circulars on aflora molta pissarra esbarriada. No n'he sabut trobar informació, però alguna cosa hi devien fer. Seguim un tros més de carena i veient l'hora que és, ens sembla que se'ns hi farà fosc baixar per l'oest, així que mirem al nord i ens sembla que amb paciència, baixarem directes a la furgo.

Al final ens surt una baixada prou factible, entre nerets, pedra i farigola. És dretot tot i que encara és de bon caminar. Arribem a dos de vuit, hora de sopar, sessió de cine i dormir!

L'endemà tal com les previsions deien, dia tapat al matí, que aprofitem per pujar fins a llac de Fontfreda, on algun dia anirem a pescar truites, 20 € per 8 captures (si les agafes clar!).

Sira, Nora, Gemma i Samuel

PIC DE FONTLLETERA

Escarmentats de d'arreplegar garrapates mentre buscàvem bolets el dijous de la diada 11 de setembre (5 d'enganxades, a quilo per garrapata, però bons ceps, rovellons i rossinyols), canviem de plan i anem a les terres altes, on els boscos i els brucs (on s'enganxen més les garrapates) deixen pas a les pastures i als terrenys oberts. No tens ombra, però res que un barret de palla no pugui arreglar i almenys no has de pensar en aquests indesitjables animalots que no puc ni veure!!!

Sortim tard de casa, pensant que dinarem després de l'excursió, però que tampoc serà massa llarga. Havia pensat en baixar fins al refugi de Coma de Vaca, que és un racó ben bonic on no hem anat mai amb les nenes, però veiem que se'ns farà tarda i escurcem la jornada. Deixem la furgo a la pista, just on el torrent que baixa de la vall la travessa. Pugem per l'antic camí del marge dret, que ningú fa servir. Passem pel refugi de pastors mig aterrat i anem guanyant cota fins que enllacem ja a pocs metres del coll per la pista que hi ha oberta. Un parell de tot terrenys dels pastors i més tard puja el flamant toyota dels agents rurals, que el que és caminar no els hi agrada pas gaire...bé de fet només els hi agrada multar, prou que s'han mirat els jeep's dels pastors, ja fregaven les mans per posar una munta i un tweet a la xarxa...mare de deu si aquesta és la vocació d'agent rural. Això sí, veig que amb els meus impostos tenen una bona pick-up toyota que s'enfila fins al coll del tres pics.

Allà per casualitat, em crida un cara coneguda, és en Quim, que feia potser 20 anys que no el veia! Quina grata casualitat, parlem una mica, ells venen de fer una ruta llarga, de la central de Daió al Balandrau i tornar. Nosaltres veient que hi ha molta gent al Balandrau i que les nenes ja l'han fet, marxem direcció contraria a fer el Puig de Fontlletera, menys transitat i més tranquil, dos metres més baix. Hi esmorzem dalt i mentre esgarrapem, apareix un ermini, un animal curiós com pocs, gens espantadís, que juga a la cuita i a l'amagada una estona, fins que decideix marxar pendent avall. No porta l'abric blanc de l'hivern, però aviat haurà de mudar el pèl. Com en Quim, també feia molts anys que no en veia cap, l'últim vestti de Blanc, precisament sota el Roc Blanc del Capcir, ja fa també molts anys. Baixada ràpida per la pista, passem pel llac-bassal de fang i suc i d'allà pel torrent cap a la pista i a dinar falta gent. Parem a berenar al mirador del Pla de l'Erola, que m'agradava més quan estava abandonat, digueu-me romàntic.

Sira, Nora, Gemma i Samuel