Al maig tenia entre cella i cella fer aquest parell de 3000 amb esquís, des de Bujaruelo. Em sortia una ruta força llarga, uns 28 km i uns +2800 positius, potser per això no aixecava massa entusiasme entre els amics amb qui normalment esquio. De tant poc interès, al final, vaig decidir anar-hi sol. Era el divendres 17 de maig, aprofitant el final de temporada i preveient un dissabte radiant. Tot semblava quadrar perquè m'atrevís amb aquesta aventura, més tenint en compte que aquest dia estava treballant a Barcelona i plegava a les 4. Però quan passava per Cervera, direcció Bujaruelo, la meva mare em va trucar per dir-me que l'havien d'ingressar al Clínic aquell mateix divendres al vespre per un aneurisme semblant al que havia tingut fa 8 anys. No vaig trigar ni 5 segons a fer cop de volant, tornar a la plana, recollir-la a ella i al meu pare i tornar cap a Barcelona, on vam arribar passades les 9 del vespre, doncs aquell dia hi havia per acabar-ho d'adobar la rúa de celebració de la lliga del Barça. Ara tot semblava desquadrat...ni ambulància va tenir disponible ni tampoc el mosso d'esquadra a les rambles em va ajudar a passar en un pariplè d'urgència que semblava el joc dels despropòsits...i fins a 7 illes de l'eixample va haver de caminar la meva mare per arribar a l'hospital. Com el perfil altimètric que tenia previst, amb valls i cims, no semblava pas que poguéssim baixar més avall, però es veu que encara quedava camí...perquè l'operació que es va plantejar no era gaire comuna. A partir d'aquí però van aparèixer uns quants àngels, dits Eduard, dits Simone, dit tot l'equip que la va portar, i gairebé 4 mesos després se m'ha presentat l'oportunitat de tornar a provar el Pic de Mileu i el Grand Tapou.
Sense donar-me'n compte, aquest primer cap de setmana de setembre tenia altre cop entre cella i cella fer aquests cims. Capficat amb com havia anat el primer intent, el meu cap m'empenyia a anar-hi sol, però el vespre abans la Sira i la Nora em van dir perquè no me les emportava, que de caminar, caminarien molt. No m'ho havia plantejat, però de fet, si hi anàvem des de Gavarnie, per França, ho era prou de factible de fer-lo amb família. Així que quan proves de fer un puzzle que no quadren les peces, a vegades el que cal es esbotzar el puzzle i fer-ne un de nou. Dit i fet. Divendres en haver dinat marxem tota la família a dormir al Barrage d'Ossue, on arribem a dos de 9 del vespre.
Nit plàcida i tranquil.la, l'endemà ens llevem d'hora i a tres de vuit ens posem a caminar, direcció la Cabana de Lourdes sense arribar-hi. Girem a la dreta i enfilem direcció oest, cap als llacs. Xino xano anem guanyant cota, atrapem algú per aquí, algú per allà i ens plantem als llacs. A partir d'aquí hi ha un tram ben costerut i penjat que et permet entrar a la vall del darrera dels llacs. A l'hivern no sé quina pinta deu tenir això. Un cop superat aquest tram la vall s'ajeu una mica i permet anar guanyant cota per terreny franc, fins que arribes a la valleta penjada que també es de bon pujar, que et porta fins al coll. D'allà girem a l'esquerra i fem el cim del Pic de Milieu, quatre hores després d'haver sortit del cotxe, deprés de gairebé 7 km i +1400 de positius, prou bé, parades incloses. Ens mirem el Gran Tapou, que està una mica més penjat i després de valorar-ho l'acabem pujant encordats per no patir, no deuen ser ni 10 minuts. Fem quatre fotos, mirem les vistes, que allunyen tant com l'agudesa visual et permeti, fins l'aparcament on hem deixat la furgo.
Desfem el camí fins al coll i a partir d'aquí anem baixant trams més ràpid, trams mes lents tot xerrant. Fa una mica de vent a la baixada i amb un d'aquests cops surt volant el barret de palla de la Sira, que s'emancipa i torna a la natura. Bon vent, malgrat la decepció que té. Millor això que no al fons de l'abocador d'Orís on hauria anat ben aviat, és de palla i a la natura és on estarà millor. Seguim baixant i parem a dinar al llac, on a més refresquem els peus i més. Encara queda baixada però ens ho hem anat agafant amb calma. Després també ens desviem fins la Cabana de Lourdes per veure com és i de camí ens encantem mirant marmotes. Entre una cosa i l'altra, acabem arribant al cotxe 9 hores després d'haver sortit.
Encara ens queda temps per berenar al costat del riu i fer un tomb per Gavarnie, on finalment ens quedem a dormir. Per sopar, crèpes i pel.lícula amb el projector dins la furgo, "Mystere", que tot i que ja l'han vista els hi agrada molt. Demà matí, tot i que el temps no pinta tant bo com avui, ja que som aquí, volem aprofitar per pujar caminant fins la cascada de Gavarnie. Nit tranquil.la, fins que a dos de vuit del matí, l'ase brama.
Ens llevem, esmorzem i marxem a caminar, travessem el poble carregats amb quatre napolitanes de xocolata i enfilem el camí que porta a l'Hotel el Cirque. D'aquí anem fins sota mateix de la cascada, on quedem remullats, volta la feixa i cap avall. Surten poc més de 10 km i poc menys de 500 positius si vols arribar sota la cascada, sinó amb 300 ja ets a l'hotel i poc més. Toca tornar cap a casa que som lluny, cap de setmana aprofitat, de fet encara parem a dinar a Lourdes, carregar aigua per la iaia i donar les gràcies als àngles que la van operar. El que havia de ser una solitària ha acabat sent un bon tancament de l'estiu.
Sira, Nora, Gemma i Samuel
