TOUR PIC DE LA CAMISETTE

De racons al Pirineu sempre n'hi ha però dins el racons, hi ha també raconets. El Pic de la Camisette es troba bastant al nord, rodejat de pics més coneguts com el Roc Blanc o el Pic de Balbonne, o el mateix Tarbesou però no deixa de ser un pic prou apreciat, especialment entre els solitaris amants de rutes feréstegues i salvatges, entre els quals m'hi sento molt identificat. Tot i que ja han caigut les primeres nevades, amb la seva altura modesta em sembla que no hem de tenir problemes per la neu, així que dissabte amb la panxa plena marxem rumb a Querigut, amb la idea d'intentar el cim.

Parem a berenar sortint de Puigcerdà i continuem ruta fins a pendre la pista forestal que et puja directe al refugi de Laurenti, on fa molt anys vam dormir amb la Gemma i en Xevi per fer el Roc Blanc. Aquest cop seguim fins el pla d'Arigues on teníem previst dormir. Dic previst perquè només arribar ja ens donem compte que aquí "passa" alguna cosa. Una munió de furgos i autocaravanes, algunes d'elles bastant antigues, però no és la seva antiguitat el problema, sinó el seu estat de conservació i els seus ocupants...aquí s'està couent una "rave"...miau. Sembla mentida, sóc dels primers a defensar el lliure accés a la natura, però quan et trobes amb un muntatge així, d'alguna manera s'hauria d'actuar. No és el lloc adequat per fer aquestes trobades...no ens hi sentirem pas còmodes aquí al mig, sent còmplices de tot plegat, així que toca canvi de plans, seguint la pista, intentant buscar millors llocs per dormir.

De totes maneres mirant el mapa, tampoc ens apassiona ara sortir d'aquí...hem passat per davant del memòrial dels morts de l'accident d'avió de 1944 i no m'he pogut ni parar a mirar-lo...demà no em sembla bon lloc d'inici per una excursió solitària com les que ens agrada fer. Mirant el mapa veiem que el que havia de ser un intent al Pic de la Camisette passarà a ser un tour al voltant del cim amb poques opicons de fer-lo perquè s'allargarà la jornada, però que en canvi pot passar a ser molt més interessant que la ruta lineal inicial! Punt de partida, l'aparcament de la Restanque, uns dos o tres quilòmetres més lluny, on aquí sí, trobem dues o tres furgonetes més d'excursionistes que hi passaran la nit amb altres intencions.

El canvi de ruta fa que el terreny de demà sigui tota una incògnita i una descoberta. No tenim cobertura suficient per consultar rutes, així que tirem del mapa IGN top 25 en paper, tornant als nostres orígens. Per omplir la panxa fem un bon sopar com ja és tradicional a la furgo de crèpes de xocolata, pernil dolç, pernil salat i formatge, sucre i canyella i l'especialitat de la casa sucre i llimona! Amb la panxa plena, dolços somnis, fins demà a dos de vuit. Nit calmada, planxant l'orella.

L'endemà al matí ens equipem i sortim poc abans de les nous amb aigua i menjar suficient. La idea és dinar altra cop al cotxe, però la ruta és llarga i té algunes incògintes. Primer, com ens ho farem per trobar camí des del llac de Balbonne fins al GR-7 Tour du Pays de Donezan, ja que el mapa no marca res. Segon, com serà el tram del Coll de Barbouillère, ja que ens el trobarem nevat i caldrà creuar-lo i baixar per la canal que mena a la vall següent. I finalment tercer i no menys important, com serà un camí negre discontínu que marca al mapa per enllaçar de nou amb el camí inicial i retornar a la nostra vall. Però sense avançar aconteixements, anem per parts.

Pugem la vall planera, molla i empapada com una esponja fins arribar a l'escala de Balbonne, tal com diu el mapa, una autèntica escala amb ziga-zaga per remuntar el contrafort que separa la vall plana de baix amb el llac superior de Balbonne. El camí de pujada és dret i bo, fresat per pescadors, però té alguns trams on val la pena passar lleuger, ja que de tant en tant deu ser una bolera de les llastres de pedra que hi ha a la dreta. Un cop al llac, baixem fins a tocar aigua i a partir d'aquí toca improvisar camí entre Nerets, prats i canals per on només s'enfilen isards. El primer pas és superar una canal herbada i mig nevada que ens porta al balcó superior, des d'on ens miren els isards incrèduls de la nostra poca traça per guanyar metres quan el terreny es complica. Un cop dalt, trobem un paisatge ja més nevat i seguim avançant per traçes de camí amb alguna fita perduda, fins arribar sobre el llac superior de Balbonne. Fins aquí probablement seria més fàcil arribar-hi seguint el desaigua de la vall, no pas per la canal que ens hem enfilat, de fet "geoportail" hi ha afegit un camí respecte l'edició en paper. Nosaltres aliens a tot seguim caminant per neu fins que de sobte trobem unes petjades a la neu que desperten com mai l'interès de les nenes: petjades de carnívor. Quin carnívor pot voltar per cotes de més de 2.000 metres un octubre nevat? Ens mirem les quatre urpes davanteres, ens mirem el tamany. A l'altre costat de la vall tenim la Maison du loup, voldrà dir res? Només poden ser petjades de guineu o de llop, però la veritat les veig molt grosses per ser de guineu, ja que són clarament més grosses que les que hauria deixat un gos. Gos no ho pot pas ser, doncs no hi ha cap més petjada humana al costat, per aquí no hi ha passat ningú. Seguim pujant a buscar el GR pels passos més evidents i sense voler anem seguint les petjades del "llop" que també deu haver pujat pels passos més evidents. Així arribem al coll amb vistes al llac de Baxouillade, direcció on marxen les petjades, que semblen seguir un grup d'isards que remunten l'aresta nevada del nostre davant. Mai havia vist unes petjades iguals.

Fem els últims metres i arribem amb ullades de sol al coll de Barbouillère, on el primer que faig és mirar-me la canal de baixada. El primer cop d'ull és quina feinada ens espera, però mirant-lo bé, ho baixarem, encara que està ben nevat. El pic de la Camisette el tenim davant nostre, però no el farem pas, feina ens queda. Fem un mos com a segon esmorzar i baixem amb compte la canal nevada fins als prats herbosos on ja toca el sol i on les nenes poden fer els últims "culen bajen" per la neu. Eixugem sabates i mirem el que ens queda. Seguim GR avall, per una vall solitària, però la música de la rave arriba aquí interrompent aquest silenci que tant apreciem. Quan entrem al bosc ensopeguem amb rovellons, aquí i allà. Poca gent puja per aquí. En collim uns quants i mirem al mapa per desviar-nos pel camí marcat. Aquí, passades les dues proves de foc ens queda la tercera, la que serà veritablement de foc. Trobar al camí al mig d'un bosc d'avets i pins negres, també algun faig, que té de tot...zones planes amb turberes, puja-baixes incabables fins arribar a una antiga pista des desboscar mig perduda, que amb pujada direcció nord-oest ens porta fins a una cota 1813, gran miradador de la zona, que és la clau per passar de vall. Aquí però desapareix el rastre de camí i ens toca buscar-nos la vida per aquest bosc penjat. Pel costat nord impossible, al mig del bosc el terreny cau abruptament, així que després d'algunes correccions d'orientació i de collir uns quants rovellons més, finalment trobem un petit torren pel qual poder baixar fins empalmar de nou amb una altra antiga pista de desboscar mig perduda, plena de rovellons, que ens tanca la circular.

Després de gairebé 8 hores de caminar, +1000 i pico metres positius i més de 16 km arribem al cotxe, contents d'haver sortit d'aquesta enfangada, amb la motxilla plena de rovellons i amb una circular solitària com poques, on només el "llop" s'atreveix a passejar. La travessa final entre les dues valls, més enllà que la marqui el mapa, no és recomanable, millor baixar fins la pista i tornar per ella. 

El tour del Pic de la Camisette ens ha fet suar la samarreta!

Sira, Nora, Gemma i Samuel

PIC GRAN FACHA

Els dies van passant i no hi havia hagut l'oportunitat de fer la clàssica sortida d'estiu a un dels molts cims de 3000 metres que hi ha pel Pirineu. L'excusa és un llistat de cotes de més de 3000 metres, com ho podrien ser de més de 2600 metres o qualsevol altre futilesa. El veritable motiu és gaudir d'una jornada de muntanya, passejant per valls precioses, llacs i cims escarpats amb els amics intentant descobrir com van descobrir els primers, d'aquí també l'excusa de buscar entre la llista cims que et portin per valls on no has caminat mai o per ports que no has creuat mai, com el port de Marcadau.

El llibre d'en Henry Russell de "Recuerdos de un montañero" és probablement un llibre feixuc de llegir per qui no hagi caminat suficient o per qui ha caminat o corregut en excés. Però en la justa mesura és dins la literatura de muntanya un dels millors llibres, entre d'altres de grans escaladors amb més renom. Moltes vegades el comte Henry Russell havia creuat els Pirineus pel port de Marcadau, avui ho he fet jo, acompanyat d'en Xevi!

Sortim de casa poc abans de les sis de la tarda, tot pensant que farem nit a Panticosa, a l'estació d'esquí mateix. L'endemà acabem de pujar fins a Baños de Panticosa i a les set del matí ens posem a caminar amb el frontal, doncs encara és fosc. Pugem a bon ritme, bé, jo seguint en Xevi que mans a la butxaca enfila ziga-zagues amb grans gambades. Arribem al refugi de Bachimaña amb poc més d'una hora, quan molta gent que hi ha fet nit o ja ha sortit o està sortint. Bonic paisatge que ja vam caminar fa més de set anys quan vam fer la volta als Infiernos, amb en Xevi i en Jow, així que de moment trepitgem terreny conegut. El dissabte va ploure i es nota amb el cabal dels rius, que sembla més el desglaç del mes de maig que no pas els cabals d'un octubre que a Catalunya ha estat sec.

Seguim a bona marxa sabent que la ruta és llarga i arribem al Port de Marcadau amb dues hores i vint minuts des de baix a Baños, no hem pas anat lents, més aviat caldria sumar-hi una hora. El Port de Marcadau és un port suau, fàcil de passar, amb bones vistes al refugi Wallon a la vall de Marcadau i també als llacs aragonesos. No és d'extranyar que fos el punt predilecte del comte Russell per creuar els Pirineus, segurament era de bon passar durant gran part de l'any. Aquí baixem i girem a l'oest, per anar a buscar la pujada normal al coll del Gran Facha des de França. Passem per tres llacs d'aigües cristal.lines. Llàstima que no és agost perquè sinó m'hauria costat resistir-me a un bon bany, amb aquesta aigua que et permet veure el fons del llac arreu.

Fa molt bon dia, sol però fresquet. Fins ara el vent no ens ha molestat però aquí passa aire que refesca una mica, així que amb el paravent posat arribem fins al coll, per començar la pujada pel nord. La carena té camí en gran part, tot i que hi ha trams de grimpada on cal anar amb compte. Fins aquí gairebé no hem trobat gent, però a l'aresta ja comencem a veure grups per davant nostre i quan arribem a l'avantcim abans de la petit cresta final ja veiem la munió de gent al cim. Últims passos i som al Gran Facha, cim amb bones vistes, amb el Vignemale a davant a tocar, però també amb el Balaitus darrera. El cel és net i blau, la vista allarga el que el coneixement dicti, del Midi de Bigorre fins el pic d'Anie pots resseguir mentalment el mateix que pots veure al mapa. Fem un mos i quatre fotos, grups d'aragonesos, vascos i dues mallorquines. La idea és baixar pel sud fent circular, així que amb la panxa plena, seguim carena per anar baixant també amb compte per aquesta abrupta cara sud. Acabem baixant fins al coll a 2800, on trec els pals per cuidar els genolls, mentre esperem que arribin els quatre que també han baixat amb nosaltres, que ja porten caminant des de dijous. A partir d'aquí tartera i avall, tot gaudint de torrents i cascades arreu, no hi ha pas la sequera que tenim a casa, perquè tot i que a la plana de Vic ha plogut més que a la resta de Catalunya, hi falta molta aigua al Ter. Ahir mateix, en bé dinat, veure el Ter des del mirador de la Bandera estret com una riera dins una vall ample fa mal als ulls i al cor.

Seguim baixant a bon ritme i arribem al cotxe a les dues, 7 hores i 15 minuts després d'haver encès el frontal al matí, en una bona jornada de gairebé +2000 positius i poc més de 22 km. Ara ja només queda la tornada, tot pensant en quines caminades encara farem amb les nenes abans no caigiuin les primeres nevades. Tot just fa un any, tota la família fèiem la Pica d'Estats. Alguna cosa encara podrem fer abans no posi les pells als esquís!

Xevi i Samuel