Els dies van passant i no hi havia hagut l'oportunitat de fer la clàssica sortida d'estiu a un dels molts cims de 3000 metres que hi ha pel Pirineu. L'excusa és un llistat de cotes de més de 3000 metres, com ho podrien ser de més de 2600 metres o qualsevol altre futilesa. El veritable motiu és gaudir d'una jornada de muntanya, passejant per valls precioses, llacs i cims escarpats amb els amics intentant descobrir com van descobrir els primers, d'aquí també l'excusa de buscar entre la llista cims que et portin per valls on no has caminat mai o per ports que no has creuat mai, com el port de Marcadau.
El llibre d'en Henry Russell de "Recuerdos de un montañero" és probablement un llibre feixuc de llegir per qui no hagi caminat suficient o per qui ha caminat o corregut en excés. Però en la justa mesura és dins la literatura de muntanya un dels millors llibres, entre d'altres de grans escaladors amb més renom. Moltes vegades el comte Henry Russell havia creuat els Pirineus pel port de Marcadau, avui ho he fet jo, acompanyat d'en Xevi!
Sortim de casa poc abans de les sis de la tarda, tot pensant que farem nit a Panticosa, a l'estació d'esquí mateix. L'endemà acabem de pujar fins a Baños de Panticosa i a les set del matí ens posem a caminar amb el frontal, doncs encara és fosc. Pugem a bon ritme, bé, jo seguint en Xevi que mans a la butxaca enfila ziga-zagues amb grans gambades. Arribem al refugi de Bachimaña amb poc més d'una hora, quan molta gent que hi ha fet nit o ja ha sortit o està sortint. Bonic paisatge que ja vam caminar fa més de set anys quan vam fer la volta als Infiernos, amb en Xevi i en Jow, així que de moment trepitgem terreny conegut. El dissabte va ploure i es nota amb el cabal dels rius, que sembla més el desglaç del mes de maig que no pas els cabals d'un octubre que a Catalunya ha estat sec.
Seguim a bona marxa sabent que la ruta és llarga i arribem al Port de Marcadau amb dues hores i vint minuts des de baix a Baños, no hem pas anat lents, més aviat caldria sumar-hi una hora. El Port de Marcadau és un port suau, fàcil de passar, amb bones vistes al refugi Wallon a la vall de Marcadau i també als llacs aragonesos. No és d'extranyar que fos el punt predilecte del comte Russell per creuar els Pirineus, segurament era de bon passar durant gran part de l'any. Aquí baixem i girem a l'oest, per anar a buscar la pujada normal al coll del Gran Facha des de França. Passem per tres llacs d'aigües cristal.lines. Llàstima que no és agost perquè sinó m'hauria costat resistir-me a un bon bany, amb aquesta aigua que et permet veure el fons del llac arreu.
Fa molt bon dia, sol però fresquet. Fins ara el vent no ens ha molestat però aquí passa aire que refesca una mica, així que amb el paravent posat arribem fins al coll, per començar la pujada pel nord. La carena té camí en gran part, tot i que hi ha trams de grimpada on cal anar amb compte. Fins aquí gairebé no hem trobat gent, però a l'aresta ja comencem a veure grups per davant nostre i quan arribem a l'avantcim abans de la petit cresta final ja veiem la munió de gent al cim. Últims passos i som al Gran Facha, cim amb bones vistes, amb el Vignemale a davant a tocar, però també amb el Balaitus darrera. El cel és net i blau, la vista allarga el que el coneixement dicti, del Midi de Bigorre fins el pic d'Anie pots resseguir mentalment el mateix que pots veure al mapa. Fem un mos i quatre fotos, grups d'aragonesos, vascos i dues mallorquines. La idea és baixar pel sud fent circular, així que amb la panxa plena, seguim carena per anar baixant també amb compte per aquesta abrupta cara sud. Acabem baixant fins al coll a 2800, on trec els pals per cuidar els genolls, mentre esperem que arribin els quatre que també han baixat amb nosaltres, que ja porten caminant des de dijous. A partir d'aquí tartera i avall, tot gaudint de torrents i cascades arreu, no hi ha pas la sequera que tenim a casa, perquè tot i que a la plana de Vic ha plogut més que a la resta de Catalunya, hi falta molta aigua al Ter. Ahir mateix, en bé dinat, veure el Ter des del mirador de la Bandera estret com una riera dins una vall ample fa mal als ulls i al cor.
Seguim baixant a bon ritme i arribem al cotxe a les dues, 7 hores i 15 minuts després d'haver encès el frontal al matí, en una bona jornada de gairebé +2000 positius i poc més de 22 km. Ara ja només queda la tornada, tot pensant en quines caminades encara farem amb les nenes abans no caigiuin les primeres nevades. Tot just fa un any, tota la família fèiem la Pica d'Estats. Alguna cosa encara podrem fer abans no posi les pells als esquís!
Xevi i Samuel
