PUIG OU

Ara que la neu comença a marxar i ja no fa fred a muntanya, comencem a caminar altre cop buscant racons no trepitjats, a vegades ben aprop de casa, com és el cas d'aquest diumenge. Del llistat dels 100 cims de la FEEC, bé ara ja no són 100, són una bona colla més, n'hi ha de molt interessants més enllà dels típics i mítics. I el Puig Ou és un racó que es mereix una visita. La ruta que hem triat no és pas molt llarga, poc menys de 10 km i de 500 de desnivell, que amb tres horetes inclòs parades i esmorzar queda feta, però que val mol la pena per les vistes que té. Avui no amb l'ambient carregat de la sorra del desert les vistes han quedat amb un to gris, gris fúnebre, però no han eclipsat el mirador d'aquesta talaia.

Hi hem pujat per la banda de Sant Pau de Segúries, amb cotxe fins al coll, i després per pista caminant hem fet una petita circular al turó, per una fageda, que a dia d'avui encara no ha brotat. Tot el bosc l'hem trobat molt sec per ser Alta Garrotxa, malgrat de plujosa ho és més la baixa Garrotxa, perquè tot el que és de Puig del Món, Bassegoda, Comanegre i cap a Sant Pau moltes vegades m'ho he trobat ben sec.

Des del cim veiem un bon tros de Pirineu, proper i amb les últimes neus de la cara sud. Mentre esmorzem apareixen dues parelles, que a mesura que s'acosten resulta que hi tenim en Jaume, del mateix poble que nosaltres! Fem petar una mica la xerrada i quina casualitat, no hi ha ningú més per aquests paratges, només les solitàries ànimes de la plana.

Amb la panxa plena desfem el camí i baixem a dinar a la furgo, tot passant la tarda tranquil.lament i parant a berenar a Camprodon. Ja podem esmolar les xiruques i pensar en objectius per aquest any!

Sira, Nora, Gemma i Samuel

2024-TOLOUSE-TOURMALET-LA PIERRE ST MARTIN (SOUM DE LÈCHE)

La previsió de temps per aquesta setmana Santa no era la millor als Pirineus, així que entre això i compromisos familiars aprofito per treballar fins dilluns matí i així poder marxar tranquils amb la feina feta. Acostumats a fugir de l'entorn humanitzat, aquest cop aprofitem l'excusa del temps per visitar ciutats, museus i altres punts pendents que tot i haver-ne parlat molt s'havien quedat per fer. El primer, el museu de l'aviació de Tolouse, al costat de la fàbrica d'Airbus. Així que dilluns fem nit a mitja hora de Tolouse, per l'endemà dimarts passar-nos tot el matí visitant aquest museu, força interessant si t'agraden els avions. Tot i que no hi hem anat amb les nenes, últimament estan molt entusiasmades amb tot el que envolta el món de l'aviació, així que res millor que veure'n en directe. Amb més temps (i potser més per adults, també ha d'estar bé la visita a la pròpia fàbrica d'Airbus). Nosaltres dediquem tot el matí al museu i a la tarda visita a la ciutat de Tolouse, que era gairebé un pecat no haver caminat tot i haver passat pels afores forces cops. Ens queda per visitar el museu de l'Espai, a Tolouse mateix, però ho deixem per un altre cop.

L'endemà, dimecres 27 visitem el poble de Martas Tolosana, amb un petit casc antic perfectament circular i seguim direcció Pau, on visitem la ciutat en general, amb el seu funicular gratuït però també una residència d'estudiants que vaig calcular ara fa 10 anys , que no havia visitat mai però que em va portar força feina i no pocs maldeaps. Em feia il.lusió veure'n el pas del temps, crec que prou digne en aquest cas. Al vespe maxem a dormir a Barèges, amb la intenció d'aprofitar el dia assolellat per demà fer esquí de pista al Torumalet.

Passem una nit ventosa com feia temps que no teníem, sort que ja hem decidit dormir tots a baix perquè a dalt hauria estat impossible...a cada embestida del vent la Sira patia per si bolcava la furgoneta. Jo per tranquilitzar-la li deia que impossible, però per dins ja feia els meus números...2.800 kg x 0,80 de centre de gravetat a eix de rodes, és més o menys el mateix moment que força del vent per mitja altura...a 10 m2 màxim exposats al vent són 280 kg de pressió per igualar moments (que no vol dir que bolqui, vol dir que les rodes de l'altre eix deixen de reaccionar amb el terra...). Bona nit, no volcaràs pas! Així que acabem dormint ben tranquils. L'endemà dijous fa sol però encara una mica de vent. Esquiem la part que està oberta i pugem fins dalt amb el telecadira, tot i que les ratxes de vent fan que es pari a mig camí...aquí penjats no ens grada pas, baixem les pistes i acabem el dia esquiant els altres 2 telecadires on no bufa el vent. Hem salvat el dia, però no es pot dir que haguem conegut l'estació, hi haurem de tornar amb més neu i més bon temps. A la tarda per refer-nos anem a la piscina de Nayeo, on fem algunes braçades, però el que més ens encanta és el tobogan interior, ens hi devem haver tirat 30 vegades! Sort que aquí la gent bé a nadar i ens l'han deixat ben lliure! Anem a dormir al poble del costat, que demà farem intensiu cultural.

Divendres al matí ens apuntem a la visita de les coves de Bethárram, així ens distraïem, comencem la visita amb bus, després caminant, més tard amb barca i finalment amb tren, per quan sortim obrir el paraigues! Tot complet. Dinem i a la tarda pugem al Pic du Jer amb el funicular, que les nenes en tenien ganes. Pugem fins la creu amb boira i sense vistes, tot i que l'excusa era el funicular, però que menys la Gemma els altres tres ens queda clar que no ens agrada pas aquest ferragot penjat d'un cable, estirat sobre una via, que té més de 100 anys...quina por!!! Avui anem a dormir més aprop de la Pierre Saint Martin, que demà pinta bo, després de les nevades i volem rematar la temporada.

Ens llevem d'hora amb un dia assolellat i pugem a l'estació, on arribem poc abans de les 9. Ha nevat i tenim un paisatge de postal, amb un bon pamet de neu nova, a totes les cotes. La part més alta fa una mica de vent, però hi ha oberts els dos telecadires principal que et permeten fer unes bones esquiades. Quan vaig a comprar el forfait em trobo amb una sorpresa a l'ascensor, veig un noi, el miro i li dic "Jordi?", "Marc?", no em surt però en diu "David", ara sí, coi, si ens vam conèixer precisament l'any passat aquí mateix, essent de pobles no gaire lluny! També ha vingut a fer una mica de pistes i una mica d'esquí de muntanya. Ja quedem que a la tarda farem una mini-sortida, i l'endemà si el dia es deixa. Es nota que fa fred i avui sí que la neu es manté en bones condicions tot el dia. El vent ajuda a netejar el cel cap al nord, amb vistes cap a l'atlàntic, mentre que pel sud els núvols van xocant a les carenes. Aprofitem una bona jornada d'esquí i cap a la furgo a omplir la panxa. La Gemma acaba de cremar el forfait i quan arriba ja estem apunt amb en David per fer un tomb amb esquí de muntanya.

Sortim direcció sud-est, com si ens enfiléssim a l'Arlas, però en comptes de pujar-lo com que aquella zona ja la vam fer l'any passat i està més tapat el dia, li dic d'anar al Soum de Lèches, un modest cim a l'oest que l'any passat ja em vaig mirar. Primer incrèdul, però després més convençut, baixem quatre pales fins la carretera, on tornem a posar pells i pugem pel sud, gairebé amb esquís fins dalt. Foto, pells fora i baixada pel nord força bona fins al pla del fons, per tornar a posar pells i remuntada altre cop cap al llom de l'estació, amb bona baixada final. Dues horetes, 600 positius i poc mes de 6 km molt ben aprofitats i retrobats, m'ha fet especial il.lusió tornar a coincidir amb en David! Al final ens quedem a dormir a la Pierre, mengem pizza i l'endemà tenim pensat fer una matinal, però la nit ha estat molt ventosa i jo m'he llevat ben engripat. Miau, quedarà per l'any vinent! Tornada a casa i mona el dilluns, que ha regalat una bona estampa nevada a costat de casa, llàstima de no tenir veu per cridar "no friends on powder days!"

 Sira, Nora, Gemma i Samuel

PICO MARBORÉ I ELS TRES PICS DE LA CASCADA

Ara fa més o menys dos anys estàvem conduint direcció el Pirineu aragonès per tancar la temporada d'esquí de muntanya sense un destí clar. Dins el cotxe érem en Dani, en Joel, en Xevi i jo. Tenia alguna idea al cap, però des del seient del darrera veia davant nostre, a la llunyania, la zona del Mont Perdut, nevada com mai per ser cara sud. Però amb un dia semblava una bogeria sortir de la Pradera d'Ordesa per fer algun dels 3000's que hi ha a la zona d'Ordesa. La idea no me la va comprar ningú i el cap va fer un revolt al mapa i en va sortir l'Argüelles, un pic més baix que el coll que vam fer servir d'accés.

Aquest cap de setmana però, voltava pel cap la mateixa idea de fa dos anys, amb la diferència que ho veia tot a favor. Bones nevades prèvies amb una setmana anticiclònica que ha estabilitzat totes les cares sud, un final de setmana més fred que millora el regel i en Xevi disposat a intentar-ho. Sabem que hi ha neu a fons de vall, cosa que vol dir que farem bons trams amb esquís. La ruta en sí es llarga, la primera informació que li passo amb en Xevi són uns 30 km, però després de mirar-m'ho bé ja veig que s'acosta més als 40 km que no als 30...

Sortim divendres a les 6 de la tarda, pel que es veu farem la taula del 6, ja que l'endemà volem sortir a les 6 del matí, acabarem arribant a les 6 de la tarda, 12 hores després...però no avancem aconteixements. Divendres em dóno compte que m'he deixat el frontal i tot i que parem a un parell de gasolineres no n'hi enlloc...bé haurem d'anar només amb el frontal d'en Xevi. Sopem a Ainsa i seguim fins a Torla, on dormim al primer aparcament fora del Parc Nacional, dins el cotxe, bastant còmode per dos. L'endemà al matí pugem fins a la Pradera d'Ordesa i després de carregar tots els trastos ens posem en marxa a les 6 del matí. Trobem les primeres clapes de neu, però no és fins al cap d'una hora i uns 5 km que ens calcem els esquís, molt més aviat del que pensàvem. El dia ja clareja, de fet el frontal al final no ha fet pràcticament falta. Passem per les grades de Soaso que ja porten un bon cabal ara al matí. Seguim per la pradera fins a la cola de caballo, on ja veiem que tocarà descalçar esquís, cosa que va perfecte perquè les clavijas és millor fer-les com l'estiu. Un cop a dalt tornem a calçar per fer una diagonal, tot i que després torna tocar descalçar per fer les dues llaçades que et deixen a la grada superior. Des d'aquí ja entreveiem la zona del refugi. Tracem diagonal amb bona neu, dura però no gelada i sense arribar al refugi ja girem per guanyar alçada i entrar al camí d'estiu que porta al Mont Perdut.

Fa molt bon dia i anem molt bé de temps. Seguim pujant i a 2700 abans de girar pel replà que porta al Marboré fem un mos. Lluny veiem quatre que deuen haver dormit al refugi que enfilen cap al Mont Perdut. Nosaltres seguim per aquesta faixa i entrem amb diagonal a la cubeta final. Ja em valla pel cap fer els tres pics de la cascada primer i després el Marboré, per guardar la bona baixada pel final. Seguim bufant amunt fins arribar al primer pic del dia, el Pic Oriental de la Cascada. Bona timba sobre Gavarnie, amb molta neu a la zona de la Brecha i del refugi de Serradets. Traiem pells i fem una primera baixada curta per anar enllaçar amb el Pic Bruille o de la cascada central. Hi arribem per roca i ja ens mirem el tercer pic de la cascada, que en Xevi pujaria de bon grat per la cresta. Jo cada cop que poso esquís a l'esquena m'encongeixo un pam, així que em sembla més ràpid i menys cansat donar la volta, a "canasta pasada" com diuen i fer el cim per darrera, cosa que ens permet arribar-hi pràcticament amb els esquís als peus. Ara ja només queda arribar dalt el Pic de Marboré, menys de 200 metres i haurem completat la part més dura de la ruta. Hi arribem abans de les dues, poc menys de 8 hores des de l'aparcament. Bones vistes en aquest immens replà nevat. 

Pells fora i bona baixada que salvant amb flanqueig i un petit tram d'escaleta ens permet retornar a la faixa de 2800 sense posar pells. D'aquí baixada bona fins al refugi on ja ens estem imaginat una coca-cola per recuperar forces. Hi fem petar una mica la xerrada, però no ens encantem, encara ens queda tute i els quilòmetres van pujant. Em dóno compte que estic assentat al mateix banc, amb el mateix polar taronja que portava ara fa 20 anys! Grrr, arrepleguem esquís i fugim,bé baixem amb esquís forces trams, fins tornar a les clavijes, que amb els esquís a l'esquena no són la baixada més còmode del món per mi, però per en Xevi no és problema.

Un cop a baix a la cola de caballo dubtem si calçar esquís o no, ja que és ben pla i la tropa d'infanteria ho ha deixat tot trepitat, així que decidim fotre gas i baixar esquís a l'esquena tot d'una tirada, mentre anem veient com pugen els quilòmetres. Poc abans de l'aparcament, a la font, fem un últim mos, per plantar-nos finalment a l'aparcament, 12 hores després, amb poc més de 37 km i +2260 metres de desnivell positiu.

Bona jornada, bona companyia per aquest poker de 3000's. En Xevi s'ha salvat que no hagi vist que l'Espada del Marboré fós tan aprop del Pic de la Cascada Occidental...bé cap problema, excusa per tornar-hi!

Xevi i Samuel